viernes, 30 de junio de 2017

EL VIATGE SEMPRE COMENÇA ABANS DE MARXAR

Quantes vegades ens ha passat pel cap deixar-ho tot i anar a descobrir món? Veure més enllà d’allò qüotidià, allò que coneixem simplement perque ho veiem cada dia? Sense adonar-nos-en, quan estem submergits en la nostra pròpia rutina, el nostre entorn es converteix en invisible ja que deixem de prestar atenció a tots els petits detalls que configuren el constre context, simplement perque ja els coneixem i ens són indiferents. Per alra banda, la gent que forma part de la nostra rutina, té també la seva, i juntes, conviuen creant una rutina universal que corrrespon al que precisament el sistema en el que vivim espera de nosaltres. En aquest sentit la rutina ens rodeja d’una monotonia que deixa molt poc espai per a conèixer noves persones i establir nous vincles que ens poden oferir alhora altres aprenentatges.

Així mateix, la gent que té la sort de treballar d’allò que els hi agrada, com és el nostre cas, consegueix en certa manera gaudir d’un gran porcentatge del temps del dia, ja que la major part d’ell el passem treballant. Després sempre ens queda buscar hobbies o reunir-nos amb els nostres per a gaudir de l’escàs temps d’oci que ens queda i sentir-nos així una mica més lliures.
La nostra intenció és sortir d’aquesta àrea de confort per a obrir-nos a altres possibilitats, altres maneres de pensar, de fer, fluir per la vida i aprendre, per a després tornar amb més força, vitalitat i experiència per a reconstruir de nou una àrea de confort, però sabent que, no hem deixat escapar un tren que de ben segur ens aportarà noves maneres de veure el món i noves estratègies per fer front a les adversitats. Aquest plantejament no tracta de donar-li una patada a tot allò que tant ens ha costat construir, perque relment ens sentim satisfets amb la vida que tenim, sinò d’apartar-ho per uns moments per a reactivar-ho de nou a la nostra tornada.

Viatjar comporta conèixer nous llocs i persones diferents, ens permet viure la vida de manera més intensa i amb més estímuls. Ens perment despertar-nos cada dia i saber que tot serà diferent, rodejats de gent diferent de la que podrem aprendre i envoltats de tota una sèrie d’elements desconeguts que captaran la nostra atenció, aquests que abans no hi eren i/o passaven desapercebuts. També ajuda a escapar de la contínua “recerca del temps” per a entendre’l d’una altra manera. Així doncs, viatjar ens convida a a crear una rutina on hi ha més espai per a conrear altres sabers dins de la nostra persona, ja sigui contemplant paissatges, conversant amb altra gent o simplement, llegir aquell llibre del qual mai trobavem el temps per a destinar-li.

Fins al dia d’avui, viatjar, una possible manera d’entendre la vida de la qual només podiem viure durant dos dies, una setmana o com a màxim un mes, es converteix en un repte: i...per què no fer-ho durant un període més llarg? Un espai temporal que ens permeti aprendre més, viure infinitament més experiències i gaudir del temps d’una altra manera? La pregunta és fàcil de respondre...i és que, aquest procés implicava trencar amb el sistema de vida basat en elements que formen part d’una “vida estable” (habitatge, treball, familia i amics) i desvincular-se d’això és un procés que atrau a la por, la incertesa o coloquialment dit, la “bojeria”

No obstant, després de donar-li moltes voltes, un dia ens vam mirar, vam valorar i vam dir...i per què no? Al final què fa més por, realitzar-ho i trencar amb l’establert? o mirar enrere i veure que allò que sempre havies volgut fer ja no pots fer-ho per les responsabilitats que t’han sigut atorgades pel transcurs de la vida o simplement perquè la teva salut ja no t’ho permet?

Avui per avui encara no sabem cap on ens condueix la porta que ens proposem obrir amb aquesta decisió. Ens basem amb hipòtesis que hem tret de manera conjunta al viatjar durant menys del temps que ens agradaria. No sabem com el nostre cos i la nostra ment s’adaptaran a aquest ritme. I és que, el viatjar a partir d’ara passa de ser alguna cosa puntual per a convertir-se en una forma de viure. Paral·lelament, els nostres cossos, les nostres ànimes, els nostres sentiments mai han estat tan junts durant tan de temps, d’aquí que tampoc sabem els reptes que aquest viatge pot implicar per a la nostra relació de parella. En conjunt, ens trobem en un cabdell d’inertesa prou emocionant que poc a poc anirà evolucionant cap a camins encara desconeguts, però que de ben segur ens permetran créixer a nivell personal, professional i espiritual.

Tenint en compte que el camí acaba de començar i encara no sabem que ens espera, durant el procés, abans de dirigir-nos cap a terres llatines, ens hem adonat, o més ben dit, ens hem reafirmat sobre el gran número de gent que ens estima, que pensa en nosaltres i ens desitja el millor. Hem rebut per part de la nostra familia i amics les millors energies i desitjos. Així doncs, vingui el que vingui en aquesta decisió arriscada, ens enduem ja abans de sortir l més preciat tresor, el primer aprenentatge d’aquest viatge, el regal de prèndre consciència del que tenim al nostre voltant, persones que ens estimen i que ens obren els seus braços per abraçar-nos fortament i transmeter-nos que estaran allí quan ho necessitem, que ens esperen per a escoltar cada una de les històries que poguem arribar a viure amb aquesta aventura i d’aquesta manera, també, formar-ne part.

Fins aleshores, volem oferir aquest blog per a seguir el nostre viatge des d’una perspectiva diferent, ens agradaria compartir més que la ruta en si i els llocs visitats, aquells moments INEFABLES que anem vivint i altres aportacions que considerem interessants de compartir. I per tal d’oferir també aquesta lectura a la gent llatinoamericana que es creui en el nostre camí, des d’ara endavant escriurem en castellà.


Comença l’aventura....